SOPAR XXXa PROMOCIÓ
divendres 19 de desembre entre 9:30h.-9:45h.
al Rest. xinès de les Rambles de Sant Boi.
Fins llavors!
divendres, 12 de desembre del 2008
Veredicte Final
SOPAR XXXa PROMOCIÓ
divendres 19 de desembre entre 9:30h.-9:45h.
al Rest. xinès de les Rambles de Sant Boi.
Fins llavors!
dijous, 29 de maig del 2008
Records d'infantesa
Després de diversos intents fallits, aquí tenim el vídeo dels nostres records d'infantesa.
La XXXa Promoció
dimecres, 28 de maig del 2008
Discurs Lluís
De nou teniu la oportunitat d'escoltar (o més aviat llegir) el discurs del Lluís Vilajosana.
Demà-passat serem a dia 18. Divuit de maig. Demà-passat farà 40 anys que el cantautor Raimon donà un recital a la Universitat Complutense de Madrid. A banda dels estudiants madrilenys, també hi acudiren estudiants d’Euskadi i d’arreu dels Països Catalans. L’acte fou tota una expressió col·lectiva i plural de reivindicació de les llibertats democràtiques que negava la dictadura de Franco.
Setmanes més tard, i amb la voluntat d’immortalitzar aquell recital, Raimon composà una cançó que titulà ’18 de Maig a la Villa’. Uns dels versos de la cançó diuen: ‘per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure’.
Anhel de llibertat i empenta vital. A aquests dos sentiments compartits s’uniren de seguida els que havien de venir de terres franceses. En efecte, la mateixa setmana en què se celebrà l’esmentat recital al pati interior de la Complutense, a París esclatà la revolta dels estudiants de la Sorbona a la qual s’afegí el moviment obrer. Són els Fets de Maig del 68, dels quals, doncs, també en celebrem el seu 40è aniversari. La premsa se n’està fent ressò durant aquestes darreres setmanes.
París incorporà alguna cosa nova: el pensament utòpic posat en acció. Farts del règim del general De Gaulle, però també crítics amb l’esquerra tradicional –la que en aquells anys lideraven Georges Marchais i François Miterrrand– els manifestants colpiren les institucions polítiques i la consciència de les classes dirigents, i exigiren, entre altres coses, que la imaginació s’instal·lés en el poder. Amb el pas dels anys, i sense l’ànim de fer una lectura simplista de la història, hem pogut constatar com, certament, les utopies no són més que expressions prematures d’unes realitats que tard o d’hora acaben esdevenint-se. I, així és, una part dels drets individuals i de les llibertats col·lectives que han conegut les nacions europees en l’anomenada societat del benestar tenen el seu punt de partida en aquelles aspiracions defensades des de les barricades del Barri Llatí de París.
Llibertat, empenta vital, pensament utòpic. Cap dels tres conceptes no és aliè al sentit del lema que presideix avui la vostra graduació: ‘Crea el teu somni’. Sou arribats al final del Batxillerat i a la cloenda d’un cicle important de les vostres vides. A partir d’ara us pertoca ser els autors i les autores dels vostres currículums, del personal i de d’intel·lectual. Sou persones lliures, carregades de vitalitat i, com a joves, disposades a canviar i transformar les condicions de vida. Traceu, doncs, com ara diuen, el vostre ‘full de ruta’, o la vostra carta de navegació, si us estimeu més el símil mariner, i sigueu coherents i lleials amb vosaltres mateixos. No tingueu por als obstacles. Algú ha escrit que un obstacle és allò que es veu quan desviem la mirada del nostre objectiu.
Jean-Paul Sartre, el filòsof existencialista de referència obligada a l’hora d’interpretar els Fets de Maig del 68, s’adreçava a aquells estudiants amb aquestes paraules: ‘Hi ha alguna cosa que ha sorgit de vostès que enlluerna, que trastorna, que renega de tot el que refusem de la nostra societat. Es tracta del que jo anomenaria l’expansió de tot allò que és possibles. No hi renunciïn’
Amics i amigues, no hi renuncieu vosaltres tampoc. Amb els valors que atresoreu com a persones lliures, com a joventut crítica i creadora, no desistiu a l’hora de fer un món millor, un món que és possible. Ens quedarà un record inesborrable de la vostra promoció. Per això avui, en nom de tots els meus companys i companyes d’ofici, us desitgem uns bons somnis, que contribuïu des d’allà on sigueu al progrés humà, que sigueu feliços i felices i que tingueu tota la sort del món, que us la mereixeu.
Amics i amigues, moltes gràcies, enhorabona i a reveure!
LLuís Vilajosana
Discurs Comiat XXXa Promoció
dimarts, 27 de maig del 2008
dissabte, 24 de maig del 2008
Fotografies Intercanvi Gundelfingen
De nou fotografies. Aquesta vegada són de fa ja dos anys, de l'intercanvi a Gundelfingen (Freiburg, Alemanya).
Created with Admarket's flickrSLiDR.
[A algunes fotografies hi surt una data que no correspon amb la data real.]
Created with Admarket's flickrSLiDR.
[A algunes fotografies hi surt una data que no correspon amb la data real.]
dimecres, 21 de maig del 2008
El Nostre Discurs
Aquestes paraules foren les que pronunciaren l'Arnau i l'Esther en representació de tots nosaltres el passat divendres.
Arnau: Eh, eh... Bé, bona tarda a tots. Ja estem aquí i... Mira Esther comença tu, que sempre has tingut més traça parlant en públic.
Esther: No, si al final ha de venir una dona a solucionar l’assumpte...A veure, deixa’m. En primer lloc, com ja ha comentat aquí el meu company Arnau, bona tarda a tots. Qui ho diria? Semblava tant lluny tot això i ara ja estem aquí. Tots ben asseguts, amb el vestit de gala, recordant una etapa de la nostra vida en una cerimònia de poc més de dues hores.
Arnau: I tampoc cal que les gastis tu sola parlant...
Esther: Bé, és que hi ha molt per recordar, molts moments compartits, aventures, viatges, perquè hem estat una promoció d’allò més internacional, històries de les quals hem estat protagonistes...
Arnau: sí, sí, tot molt maco. Però la última aventura que recordo és la dels exàmens. I d’aquesta potser ja era hora d’acomiadar-se.
Esther: que poc sensible que ets Arnau. Que no tot han estat drames acadèmics, fes memòria noi... Que me’n dius dels viatges que hem fet per tota Europa, Alemanya, Londres, Itàlia. O és que ningú ens recorda cantant i explicant acudits amb el Carbonell animant la troca a l’autocar?
Arnau: És veritat... Quin poc sentit del ridícul. I temps enrere, el que també recordo són les famoses “discoteques” de les convivències... o que passa Esther? Que ni tu ni la resta de noies recordeu aquelles coreografies al ritme dels grups pop del moment?
Esther: Bé Arnau, però d’això ja fa molt de temps, que les Spice Girls encara eren un grup. Anem a temes més propers, que si no encara ens perdrem... Que nosaltres som molt despitats. Sinó com t’expliques que als crèdits de síntesi a tots sempre se’ns oblidés fer la part d’educació física?
Arnau: Ostres és veritat... Vaja feinada, perquè aquesta no te la podies copiar de ningú... Quin gran mite el dels crèdits de síntesi.
Esther: sí, i quan ja pensaves que al batxillerat te n’havies lliurat d’aquest malson, atenció, perquè arriba el treball de recerca, que déu ni do la feinada que vàrem tenir...
Arnau: Jo encara al•lucino amb la maqueta de l’avió del Roca o amb els 10 i 9 que li han posat a alguns, que bé s’ho mereixien...
Esther: encara que, saps que ens haurien de posar un 10 a tots nosaltres?
Arnau: no, en què?
Esther: Organitzant vagues. O ja no te’n recordes de la vena reivindicativa que ens va sortir a tots a 4rt d’ESO?
Arnau: Home, com oblidar-ho. Gràcies a la vaga, no vam aconseguir una nit fora però ens van portar a relaxar els ànims a Caldea.
Esther: Els qui segurament no es van relaxar tant van ser els profes que van haver de negociar amb nosaltres...
Arnau: des d’aquí una salutació especial al Sergi, la Marian i la Montse, quina paciència...
Esther: però que no tot hauran estat disgustos. Ben segur que en algun raconet tots els nostres profes guarden un bon record, un moment especial que han viscut amb nosaltres, i es que han estat tant anys junts...
Arnau: doncs, sí, amés que som la XXX Promoció, que ja és un número important i una mica...
Esther: divertit, deixem-ho en divertit. Per números divertits, els que hem muntat per les comparses del carnestoltes, o les obres de teatre, amb aquelles disfresses de paper de seda i bosses d’escombraries.... Però està clar que la millor obra de totes ha estat la que hem anat construint tots junts, i hem anat des del drama a la comèdia, per arribar avui al final, no de l’obra, sinó només del primer acte. I mira’ns avui que elegants que anem en aquest fi de funció, tot encetant els nous actes que encara queden per escriure... si semblem responsables i tot..
Arnau: Perquè ho som... que tots sabem que és tancar-se a casa quan s’acosten els exàmens.
Esther: d’acord. Però no tornem amb el tema de les èpoques d’estrés posttraumàtic dels exàmens, que avui és dia de festa. A més, al final, el que compta és que avui hem arribat fins aquí... I no estem sols.
Arnau: Això és cert. Ha estat un llarg camí. Des de les primeres lletres i els gomets de colors fins a les derivades i integrals...
Esther: passant per la història, l’art i la filosofia.
Arnau: saps que Esther, crec que després de tot el que hem viscut, al final, filòsofs ho som tots. Sense anar més lluny jo també tinc el meu propi corrent filosòfic.
Esther: vaja, vaja, veig que Plató, el mite i el Comba, entre d’altres grans filòsofs t’han deixat marcat. I quina és aquesta filosofia teva?
Arnau: Doncs que no importa el camí que escollim, o en el que ens convertim. Aquí hi ha futurs metges, veterinàries, enginyers, mestres, periodistes i ves a saber quants artistes... Però sobretot hi ha persones amb il•lusió i amb ganes de ser feliç, que és el gran objectiu de la vida, no?
Esther: Doncs no vas gaire equivocat amb les teves teories. Jo també m’apunto, i deixa’m convidar a tots: companys, pares mares, professors, totes aquelles persones que ens han portat fins aquí i que ens han ajudat a no caure pel camí, a continuar al nostre costat, compartint tants moments com els que celebrem i recordem avui.
Arnau: Només queda dir Bona Sort companys...
Esther: i arreveure. Gràcies. I a continuació, com diuen que val més una imatge que mil paraules, aquí us deixem algunes de les instantànies que il•lustren el que ha estat aquesta gran funció, la XXX promoció del Llor.
Arnau: Eh, eh... Bé, bona tarda a tots. Ja estem aquí i... Mira Esther comença tu, que sempre has tingut més traça parlant en públic.
Esther: No, si al final ha de venir una dona a solucionar l’assumpte...A veure, deixa’m. En primer lloc, com ja ha comentat aquí el meu company Arnau, bona tarda a tots. Qui ho diria? Semblava tant lluny tot això i ara ja estem aquí. Tots ben asseguts, amb el vestit de gala, recordant una etapa de la nostra vida en una cerimònia de poc més de dues hores.
Arnau: I tampoc cal que les gastis tu sola parlant...
Esther: Bé, és que hi ha molt per recordar, molts moments compartits, aventures, viatges, perquè hem estat una promoció d’allò més internacional, històries de les quals hem estat protagonistes...
Arnau: sí, sí, tot molt maco. Però la última aventura que recordo és la dels exàmens. I d’aquesta potser ja era hora d’acomiadar-se.
Esther: que poc sensible que ets Arnau. Que no tot han estat drames acadèmics, fes memòria noi... Que me’n dius dels viatges que hem fet per tota Europa, Alemanya, Londres, Itàlia. O és que ningú ens recorda cantant i explicant acudits amb el Carbonell animant la troca a l’autocar?
Arnau: És veritat... Quin poc sentit del ridícul. I temps enrere, el que també recordo són les famoses “discoteques” de les convivències... o que passa Esther? Que ni tu ni la resta de noies recordeu aquelles coreografies al ritme dels grups pop del moment?
Esther: Bé Arnau, però d’això ja fa molt de temps, que les Spice Girls encara eren un grup. Anem a temes més propers, que si no encara ens perdrem... Que nosaltres som molt despitats. Sinó com t’expliques que als crèdits de síntesi a tots sempre se’ns oblidés fer la part d’educació física?
Arnau: Ostres és veritat... Vaja feinada, perquè aquesta no te la podies copiar de ningú... Quin gran mite el dels crèdits de síntesi.
Esther: sí, i quan ja pensaves que al batxillerat te n’havies lliurat d’aquest malson, atenció, perquè arriba el treball de recerca, que déu ni do la feinada que vàrem tenir...
Arnau: Jo encara al•lucino amb la maqueta de l’avió del Roca o amb els 10 i 9 que li han posat a alguns, que bé s’ho mereixien...
Esther: encara que, saps que ens haurien de posar un 10 a tots nosaltres?
Arnau: no, en què?
Esther: Organitzant vagues. O ja no te’n recordes de la vena reivindicativa que ens va sortir a tots a 4rt d’ESO?
Arnau: Home, com oblidar-ho. Gràcies a la vaga, no vam aconseguir una nit fora però ens van portar a relaxar els ànims a Caldea.
Esther: Els qui segurament no es van relaxar tant van ser els profes que van haver de negociar amb nosaltres...
Arnau: des d’aquí una salutació especial al Sergi, la Marian i la Montse, quina paciència...
Esther: però que no tot hauran estat disgustos. Ben segur que en algun raconet tots els nostres profes guarden un bon record, un moment especial que han viscut amb nosaltres, i es que han estat tant anys junts...
Arnau: doncs, sí, amés que som la XXX Promoció, que ja és un número important i una mica...
Esther: divertit, deixem-ho en divertit. Per números divertits, els que hem muntat per les comparses del carnestoltes, o les obres de teatre, amb aquelles disfresses de paper de seda i bosses d’escombraries.... Però està clar que la millor obra de totes ha estat la que hem anat construint tots junts, i hem anat des del drama a la comèdia, per arribar avui al final, no de l’obra, sinó només del primer acte. I mira’ns avui que elegants que anem en aquest fi de funció, tot encetant els nous actes que encara queden per escriure... si semblem responsables i tot..
Arnau: Perquè ho som... que tots sabem que és tancar-se a casa quan s’acosten els exàmens.
Esther: d’acord. Però no tornem amb el tema de les èpoques d’estrés posttraumàtic dels exàmens, que avui és dia de festa. A més, al final, el que compta és que avui hem arribat fins aquí... I no estem sols.
Arnau: Això és cert. Ha estat un llarg camí. Des de les primeres lletres i els gomets de colors fins a les derivades i integrals...
Esther: passant per la història, l’art i la filosofia.
Arnau: saps que Esther, crec que després de tot el que hem viscut, al final, filòsofs ho som tots. Sense anar més lluny jo també tinc el meu propi corrent filosòfic.
Esther: vaja, vaja, veig que Plató, el mite i el Comba, entre d’altres grans filòsofs t’han deixat marcat. I quina és aquesta filosofia teva?
Arnau: Doncs que no importa el camí que escollim, o en el que ens convertim. Aquí hi ha futurs metges, veterinàries, enginyers, mestres, periodistes i ves a saber quants artistes... Però sobretot hi ha persones amb il•lusió i amb ganes de ser feliç, que és el gran objectiu de la vida, no?
Esther: Doncs no vas gaire equivocat amb les teves teories. Jo també m’apunto, i deixa’m convidar a tots: companys, pares mares, professors, totes aquelles persones que ens han portat fins aquí i que ens han ajudat a no caure pel camí, a continuar al nostre costat, compartint tants moments com els que celebrem i recordem avui.
Arnau: Només queda dir Bona Sort companys...
Esther: i arreveure. Gràcies. I a continuació, com diuen que val més una imatge que mil paraules, aquí us deixem algunes de les instantànies que il•lustren el que ha estat aquesta gran funció, la XXX promoció del Llor.
Viatge a Strassbourg
Aquí teniu algunes fotografies del viatge a Strassbourg realitzat a 1r de batxillerat.
[Si teniu més fotografies d'aquest viatge o qualsevol altre (Itàlia, Alemanya) o de convivències i excursions les podeu enviar també a: xxxpromociollor@gmail.com]
Created with Admarket's flickrSLiDR.
[Si teniu més fotografies d'aquest viatge o qualsevol altre (Itàlia, Alemanya) o de convivències i excursions les podeu enviar també a: xxxpromociollor@gmail.com]
Created with Admarket's flickrSLiDR.
'Un despertar peculiar '(Gerard García)
Increïble! Era la nit anterior dels exàmens, estava dormint al llit, era el meu 2n somni; el típic somni eròtic que tenim els nois... i just en el moment més romàntic i excitant a què un home pot arribar en un fantasia... escolto un soroll estrany a la meva habitació....
.... em desperto!!
...A la merda el somni :( davant la impotència d’haver-me despertat abans d’hora, per segon cop, volia saber què cony m’havia fet despertar!!
Busco per la superfície horrorífica i desorganitzada del meu escriptori (no hi ha res que es mogui, tan sols el llibre d’història de l’art, que per cert, no el vaig ni obrir :S), miro a la porta i a les prestatgeries (tampoc trobo res)...
La curiositat em pot, i vull saber si ja ha sortit el sol... i just a la finestra trobo quelcom que m'ha fet llevar!
..Un ou! un ou d’ocell! una oreneta potser, o no... perquè ja han marxat d’emigració o immigració (segons el punt de vista que es vegi), serà d’un pardal... tampoc! l’ou seria més gran que la mare del pardal.. :/... potser és d’una àguila! serà imperial?? o una àguila morta de gana?? I si és d’un ocell carpinter i em trenca la finestra només néixer?? i si es un rèptil i em considera mama quan em vegi... el meu primer fill serà un llangardaix??
L’ou es comença a trencar! és el soroll que m'ha fet despertar! treu el cap un bec! dur, fort, sexy! sota la closca de l’ou es descobreix un ocell ja bastant desenvolupat, amb algunes plomes i ben servit!
Es un pollet d’àguila! i probablement d’un àguila bastant gros!
L’ajudo a despullar-se de la closca... em mira, i abans de piular, sap que sóc d’una altra espècie, d’una espècie que no pot volar i que només vola en el pensament, perquè no pot gaudir del vol natural, real. D’una espècie que enveja la vida de l’ocell...
No sé si perquè sóc molt lleig... o simplement per propi instint... s’ha cagat a la meva finestra... a donat mitja volta... i s’ha tirat al buit!
INCREÏBLE!!
Ni en el millor National Geografic havia vist quelcom semblant! un ocell acabat de néixer, sense coneixement de la mare! sense haver ingerit abans res! s’ha omplert d’orgull i ha començat a volar!
L’ocell, armat de valentia, en contra de la orientació del vent... allà estava, desafiant a la gravetat!! ha superat la meva terrassa!.....
mmmhh..
ohhuuuu
Finalment ha caigut a la carretera i l'ha atropellat un cotxe, anda mira! el del meu pare... :/
Ho sento ocell, no t’haguessis cagat a la meva finestra :)
.... em desperto!!
...A la merda el somni :( davant la impotència d’haver-me despertat abans d’hora, per segon cop, volia saber què cony m’havia fet despertar!!
Busco per la superfície horrorífica i desorganitzada del meu escriptori (no hi ha res que es mogui, tan sols el llibre d’història de l’art, que per cert, no el vaig ni obrir :S), miro a la porta i a les prestatgeries (tampoc trobo res)...
La curiositat em pot, i vull saber si ja ha sortit el sol... i just a la finestra trobo quelcom que m'ha fet llevar!
..Un ou! un ou d’ocell! una oreneta potser, o no... perquè ja han marxat d’emigració o immigració (segons el punt de vista que es vegi), serà d’un pardal... tampoc! l’ou seria més gran que la mare del pardal.. :/... potser és d’una àguila! serà imperial?? o una àguila morta de gana?? I si és d’un ocell carpinter i em trenca la finestra només néixer?? i si es un rèptil i em considera mama quan em vegi... el meu primer fill serà un llangardaix??
L’ou es comença a trencar! és el soroll que m'ha fet despertar! treu el cap un bec! dur, fort, sexy! sota la closca de l’ou es descobreix un ocell ja bastant desenvolupat, amb algunes plomes i ben servit!
Es un pollet d’àguila! i probablement d’un àguila bastant gros!
L’ajudo a despullar-se de la closca... em mira, i abans de piular, sap que sóc d’una altra espècie, d’una espècie que no pot volar i que només vola en el pensament, perquè no pot gaudir del vol natural, real. D’una espècie que enveja la vida de l’ocell...
No sé si perquè sóc molt lleig... o simplement per propi instint... s’ha cagat a la meva finestra... a donat mitja volta... i s’ha tirat al buit!
INCREÏBLE!!
Ni en el millor National Geografic havia vist quelcom semblant! un ocell acabat de néixer, sense coneixement de la mare! sense haver ingerit abans res! s’ha omplert d’orgull i ha començat a volar!
L’ocell, armat de valentia, en contra de la orientació del vent... allà estava, desafiant a la gravetat!! ha superat la meva terrassa!.....
mmmhh..
ohhuuuu
Finalment ha caigut a la carretera i l'ha atropellat un cotxe, anda mira! el del meu pare... :/
Ho sento ocell, no t’haguessis cagat a la meva finestra :)
Gerard García Guerrero
dimarts, 20 de maig del 2008
Fotografies Comiat
Anirem penjant més fotografies a mesura que les aneu enviant a xxxpromociollor@gmail.com
Created with Admarket's flickrSLiDR.
Última actualització 21 Maig, 16:32h.
Created with Admarket's flickrSLiDR.
Última actualització 21 Maig, 16:32h.
Introducció
Inicialment, aquest bloc ha estat creat per tal de poder recollir i fer arribar a tots nosaltres les fotografies de la nostra graduació.
Tanmateix, volem que esdevingui el nostre punt d'unió ja que, a partir d'ara, deixarem de caminar en conjunt per fer realitat els nostres somnis i objectius.
Aquest bloc és i serà una finestra oberta i commemorativa del nostre passat; dels nostres records d'infantesa, anècdotes i il·lusions, que han fet que, en aquets moments, creguem necessària la constitució d'aquest bloc.
Tanmateix, volem que esdevingui el nostre punt d'unió ja que, a partir d'ara, deixarem de caminar en conjunt per fer realitat els nostres somnis i objectius.
Aquest bloc és i serà una finestra oberta i commemorativa del nostre passat; dels nostres records d'infantesa, anècdotes i il·lusions, que han fet que, en aquets moments, creguem necessària la constitució d'aquest bloc.
Endavant i ànims!
La XXXa Promoció
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
